Sembla mentida com arribem a canviar de conceptes al llarg dels anys…

Quan som petits, ENS ENCANTA celebrar el nostre aniversari! I convidar a tots els companys i companyes de classe! Ens morim per obrir regals, per bufar el pastís i per sentir-nos el rei o la reina del dia, inclús quan ens posen la corona daurada!

Quan entrem a l’adolescència, NECESSITEM complir anys, perquè ens cal fugir de presa de l’etapa infantil. A veure si ara ens prenen seriosament! Nosaltres, i només nosaltres, volem decidir on anar a celebrar-ho i amb qui, sense que els nostres pares hi fiquin cullerada!

Quan arribem a l’adultesa, ENS COMENÇA A PREOCUPAR que arribi la data… Si estem a la trentena, encara ho suportem força bé. A la quarantena, ens “oblidem” de quants complim, i, si parlem dels cinquanta/seixanta…. aleshores aprenem a “descomplir” anys! I amb quina facilitat!

Quan s’apropa la vellesa, poden passar dues coses: que ens encanti que tothom comenti lo jove que se’ns veu o que “fardem” d’haver arribat tan lluny a la vida!

En qualsevol cas, vulguis o no celebrar el teu aniversari, recorda que sempre hi ha algú que sí que celebra que existeixes i que, cada any, és feliç només veient que els anys us segueixen regalant moments per compartir.

Així doncs… què tal si celebres la vida?

Deja un comentario

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada